El finançament de Catalunya (II)

Com era de preveure no ens hem posat d'acord. Els nostres representants polítics no han estat capaços de dibuixar un finançament just per a Catalunya. I és que els altres punts de la proposta d'Estatut no tenen gaire importància. Quines conseqüències pot tenir això? D'Estatut n'hi haurà. Segur. Els PSC-PSOE va treure 21 diputats a Catalunya en les passades eleccions generals. Si no hi ha Estatut, aquests cauran en picat i es dispersaram cap a ERC, CiU i PP. I què passarà amb ZP? Doncs que molt probablement no torni a revalidar la majoria d'escons al Congrés. A ZP li interessa que surti l'Estatut. I com més aviat millor. Així es podran anar tirant floretes a les altres comunitats i nacions d'Espanya per tal de fer oblidar "el problema català". Si hi ha Estatut (i finalment s'arriba a un acord amb ETA) tindrem ZP per estona. Si no hi ha Estatut i s'acaba amb ETA, tindrem ZP per una legislatura més, amb majoria absoluta. Si ni una cosa ni l'altra, ZP no tindrà més de 15-16 escons a Catalunya i tindrà, exactament els mateixos a la resta de l'Estat, amb les oscil·lacions normals d'un partit que governa. Per ZP, per Maragall, per Catalunya, millor que surti l'Estatut.

El finançament de Catalunya (1)

Avui, i fins el 27 de desembre, comença el debat més important que ha hagut a Catalunya en els últims 25 anys. Es debat, a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, el finançament que ha de regir en la llei bàsica de la nostra Comunitat Autònoma, l'Estatut. Entre la posició maximalista i quasi federal de la proposta enviada al Congrés i la posició insuficient presentada pel Ministre Solbes, ha d'estar la clau de l'entrallat. Del saber fer dels nostres representants i del sentit comú dels Diputats a Madrid ha de néixer el que ha de ser un finançament suficient, just, equitatiu i solidari. No podem permetre perdre aquesta oportunitat. Ni els catalans ni la resta de l'Estat. Estem davant d'un encreuament que pot marcar l'inici d'una Catalunya més independent, més equilibrada i, també, més solidària amb els qui realment ho necessiten. Espero que l'estratègia política es deixi, per una vegada, fora de la sala i es parli en sentit de ciutadania verdader. D'aquesta manera podrem evaluar la talla dels nostres polítics. És l'hora de fer política!

Onze punts no eren res!

Felicitar a l'Anna Maria per la seva victòria. Unes consideracions. El 64% que no va votar Bonet, s'ha tornat a reivindicar, si bé no en la seva totalitat, sí en gran part. Segon, ha guanyat la candidata que ha fet pitjor campanya. Tercer, ha guanyat una candidata que de vot directe només tenia un 26%, amb la qual cosa la resta li ve donat (i potser li tocarà repartir el poder?). Quart, les campanyes massa agressives, tampoc funcionen. I, cinquè, qui domina una sèrie de punts estratègics té molt a guanyar (vegis Politècnica i Lletres).
En definitiva, han estat unes eleccions apassionants, que han guanyat els moderats i que, espero, no serveixi de plataforma de res, sinó per millorar les UdG. Espero que ningú plegui a mig mandat. Espero que ningú se'n dugui part del pastís per haver votat a segons qui en segona volta. I, espero, finalment, que la UdG del 2009 sigui una millor que la que tenim ara.

Onze punts no són res

La premsa continua afirmant que onze punts són molts punts. Ni en un partit de bàsquet són molts punts! I menys en política. I, encara menys, en eleccions. Per que les eleccions a rector de la UdG no hauríen de ser polítiques. Treure 11 punts d'avantatge al segon aspirant seria realment important si el guanyador a la primera volta s'hagués acostat a la majoria absoluta. Aleshores, la inèrcia del guanyador li donaria un mínim de 5 punts que el faria guanyar amb tota probabilitat a la segona volta. Però, Sergi Bonet només va obtenir un 36%, que tot i ser molt, res té a veure amb aquell 49 del 2002.
El comportament electoral de la societat en segones voltes es distingeix molt del de les primeres. En aquests casos, a l'electorat li pot entrar la por. És a dir, que vegin que a la primera volta ha guanyat qui no havia de guanyar i ara tots vagin en contra seu. Podria passar que el 64% restant no volgués a Bonet ni en pintura (de fet, no el van votar, i la idea no és descabellada) i no el votessin. En definitiva, que un vot "en contra de" es pot produir aquest vespre i engegar a norris la distància de 11 punts.
Ara bé, està clar que la final serà renyida. Bonet ja té un bon coixí de votants i la inèrcia és gran. Amb tot, el vot "de la pena" només va servir a la primera volta i, ara, és realment quan a la gent li interessa més el que passarà.
Que baixarà la participació? Això no ho sabrem mai. El sentit comú diu que la dels estudiants amb tota probabilitat sí. Sense poder fer campanya legal durant aquesta última setmana, la mobilització estudiantil s'haurà acotat a correus electrònics i alguna passejada pels bars. Però gaire res més. Doctors i PAS seguiran, aproximadament per allà mateix, i la de l'altre personal acadèmic depèn molt del col·lectiu, però es mourà pel voltant del 50-60%. Aquí afavorirà una major o menor participació dels estudiants? Estarà clar que per al guanyador li serà favorable i pel perdedor desfavorable. Però, en en el sector d'estudiants és on menys es donarà el trasvessament de vots de les candidatures de Duran i Moreno cap alguna de les altres. Em decanto cap a uns 1.000 estudiants que aniran a les urnes avui. Tant de bo m'equivoqui.
En definitiva, no hi ha enquestes i, per tant, no hi ha tendències. No se sap per on poden anar els trets i les apostes estan obertes. El carisma i el tot s'hi val d'en Bonet encara té tirada, però la bombolla de la Geli va agafar aire en la victòria per penals contra Moreno. Així que, com diu aquell, alea iacta est. I que guanyi la UdG.

L'estratègia de la triangulació a la UdG

Dick Morris, ex assessor presidencial de Bill Clinton i consultor polític de diversos governs a tot el món, escriu en el seu llibre Juegos de Poder sis claus en què els grans líders mundials de la nostra història es basen per aconseguir l'èxit. Mantenir-se fidel als seus principis; la triangulació; divideix i regnaràs; reforma el teu propi partit; utilitza les noves tecnologies; i movilitza la teva nació en èpoques de crisi., són les sis estratègies bàsiques per assolir l'èxit polític.
M'agradaria centrar-me en una d'elles: la triangulació. Aquesta "implica l'adopció de cada partit i la formulació d'un tercer enfoc que descarti les solucions fallides i incorpori les que funcionen". És a dir, en un sistema de partits bipartidista, com als EUA, en què problemes com el Medicare, el Medicaid, la Seguretat Social, els impostos o la defensa i seguretat nacional són els eixos bàsics de democràtes i republicans, uns i altres busquen complicitats per tal de trobar el centre polític i solucions intermitges que puguin captar més electors i, a més, solucionar el problema.
Doncs bé, aquesta estratègia és la que sembla haver adoptat Sergi Bonet, candidat a les eleccions a rector de la UdG, després d'haver aconseguit guanyar amb claretat les "primàries". En el seu article d'avui al Diari de Girona, Un compromís: potenciar i millorar el millor de cadascú, el Dr. Bonet utilitza aquesta estratègia amb la intenció d'aconseguir els vots necessaris per accedir al poder.
Seguint la seva línia de prioritzar la docència i la recerca per assolir amb garanties l'objectiu 2010, suma al seu missatge conceptes que ja en Miquel Duran havia utilitzat durant la seva campanya. Quins són? Posaré uns quants exemples.
En primer lloc, en el debat dels estudiants del divendres dia 18 a l'aula A4 de la Facultat d'Econòmiques, el candidat Duran va comentar que s'havia de forçar als estudiants a ser actiu,a participar i a ser crítics del procés electoral i en la forma de governar. Mentre, Sergi Bonet els havia promès que participarien en les diferents comissions de govern, que és on vertaderament es couen les decisions.En l'article del Diari de Girona, Bonet fa referència a que els estduadiants han d'assolir un bon nivell d'aprenentatge par aconseguir que sigui "més actius, participatius i crítics amb la societat" .Doncs bé, vet aquí la primera estratègia de triangulació. Usa una idea d'un altre candidat per introduir-la al seu missatge però sense canviar l'essència: la participació dels estudiants. Què busca? Captar el vot estudiantil que va votar Miquel Duran.
En segon lloc, Sergi Bonet qualifica al PAS de "professional". És un dels altres conceptes que la candidatura de Miquel Duran va utilitzar davant aquest col·lectiu, al proposar un PAS per a la secretaria general. Heus aquí un altre estratègia de triangulació. Sense perdre el fil central del seu missatge, Bonet incorpora conceptes i idees que havien explotat altres candidats per captar el vot del PAS que va votar Miquel Duran.
I finalment, Bonet aposta per la "responsabilitat social" del govern de la UdG davant la societat i la comunitat universitària. Un dels eixos del programa de Duran era el Bon Govern, amb el fi últim d'exercir la responsabilitat social davant la comunitat i davant la societat gironina. Bonet, sense perdre la idea central de la seva campanya, assumeix aquest concepte per tal d'accedir a un major nombre de votants, en aquest cas, els que convergien amb Duran.
I, com a últim apunt, Bonet fa referència a la UdG que vodrien per als seus fills i filles. Que preguntin al PAS si Duran no va fer referència a aquest argument per captar el sector D. És la última de les estratègies de Bonet per aconseguir triomfar dimarts que ve.
Davant d'aquestes evidències, veig i observo que Bonet, en el seu últim esprint, fa un esforç per tornar a captar aquest 15% de vots ponderats que Duran va aconseguir i, que amb tota seguretat, va aconseguir a costa de Bonet. Recordem que el candidat a les eleccions al 2002 va aconseguir un 49% dels vots ponderats. Si li restem 15, en queden 34. I Bonet va aconseguir dimarts dia 22 un 36%. Més o menys, les comptes surten. I, com ja van fer George Bush Jr, Bill Clinton o Francois Mitterrand, el candidat Bonet, utilitza solucions d'altres "partits" per trobar un tercer enfoc alternatiu que aglomeri un sector de votants més ampli i li doni així la victòria final. L'estratègia de la triangulació, totalment legítima, a pres part de les eleccions a la UdG.

Més enllà de la manifestació

"El sosteniment del respecte a les majories i minories parlamentàries no és un privilegi dels representants: és un dret dels representats"(Ferran Gallego. Prof. Història Contemporània de la UAB). Així de ferm es mostra el Prof. Gallego en el seu article d'avui a "El Periódico de Catalunya" que es titula "El Desafiament Populista". En aquest ens adverteix del risc que suposa deslegitimar les institucions representatives que hem pactat i creat entre tots al llarg de la història. És a dir, la ciutadania s'oblida del que ha votat a les eleccions i es creu capaç de jutjar qualsevol acció política. I faltaria menys. Però, una cosa és manifestar-se contra una guerra injusta, il·legal in strictu sensu i il·legítima, i l'altra optar per la pancarta i el crit contra qualsevol decisió política.
En aquest sentit, m'agradaria destacar dos punts. El primer, i crec que més important, és el confondre manifestació amb populisme. El segon és fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques.
Els actuals aladarulls produits les passades nits a França i les últimes manifestacions multitudinàries a España responen a dos aspectes diferents, lligats, però, al concepte de deslegitimació institucional. En el cas francès, passa que una política nefasta de concentració suburbial de les classes menys afavorides i immigrants provoca situacions d'extrema violència com les ocorregudes. En tot cas, esgotades les vies pacífiques per part d'aquests col·lectius (joves fills d'imigrants) per fer-se sentir davant de les institucions, van optar per la via ferotge i violenta. Està clar que la desídia que les institucions franceses van dur a terme contra aquests col·lectius no va ser l'opció més encertada. Però tampoc ho és la violència ciutadana. Aquesta forma de participació social en els assumptes públics recorda més als aldarulls populars que van precedir les guerres de la primera meitat del segle XX. Cal reflexionar-hi i recorda el què tenim i com millorar-ho per, en defintiva, ser més feliços.
En segon lloc, venen les reiterades manifestacions que han ocorregut a España i a Catalunya en els últims dies. Aquí, dos diferències: les manifestacions contra la Llei Orgànica d'Educació; i les manifestacions a Barcelona en contra de la Narcosala de la Vall d'Hebron. El cas de les primeres respon, simplement, a una estratègia política repugnant, però efectiva. Posem-nos en situació.
Resulta que qui fa guanyar les eleccions a PSOE o PP són entre dos i tres milions d'electors indefinits políticament que varien el vot en funció de la tasca governamental. Aquest 2-3 milions d'electors es situen en l'espectre més cèntric del mapa polític. És a dir, són socialistes per algunes coses i conservadors per unes altres. Depèn per on bufi el vent. En tot cas, podem observar dues variables: no els agraden les mentides ni tenir la sensació que els polítics els roben els diners.
En aquest cas, resulta que el PSOE proposa una nova llei d'educació amb la premisa d'enfortir l'ensenyament públic i la no religió obligatòria a les escoles. El primer dels casos passaria desapercebut per gran part d'aquests 2-3 milions d'electors. El segon no. Molts d'aquests, segurament la meitat, són devots d'alguna de les moltíssimes verges que resideixen en les motles esglèsies que conté España. Per tant, segurament la meitat d'aquest grup d'electors el tenim altament emprenyat perquè la seva religió no serà d'ensenyament obligatori a les escoles. Això, el PP, que d'estratègia política en sap més que ningú, ho relaciona, amb un sil·logisme aplastant, dient: si Zapatero, davant les manifestacions contra el Prestige i la Guerra de l'Irak, va dir que mai desobeïria el poble,... doncs movilitzem-lo cada vegada que ens sembli oportú. És a dir, que la oposició la faci el poble, no el partit. I, contínuament, se li reclama a ZP que escolti al poble i reformi el projecte de llei. Ja tenim l'espasa de Damòcles a sobre de qui els estrategues del PP volien que hi fos. Quanta gent ens vam preguntar, on és aquell milió de persones que no va sortir al carrer per les manifestacions del Prestige i de la Guerra? Doncs aquí ho tenim, més enllà de la manifestació, populisme i manipulació.
Estratègia política i populisme van íntimament relacionades en aquests últims successos. I sinó, llegiu a la premsa demà com els interlocutors que havien de discutir aquests temes amb el Govern, s'han retirat. Curiositats de la vida?
En segon lloc, i diferent d'això són els talls de la ronda de Dalt de Barcelona que els veïns de la Vall d'Hebron ha efectuat últimament. Aquest fet respon a la voluntat d'oposar-se a la creació de la Narcosala a aquest barri. Aquí tenim un efecte diferent. Lluny d'estratègies polítiques, ens trobem davant l'efecte NIMBY. Not in my back yard". És a dir, cal una narcosala per atendre a aquests toxicòmans que necessiten d'algun espai on rehabilitar-se i reinserir-se a la societat, però no al costat de casa meva (no al pati del darrera). Aquest és un efecte similar a quan des de la Generalitat es proposa construir una nova presó o una depuradora. En tots aquests casos, la població pateix un síndrome d'insolidaritat cap a drogadictes, presos i medi ambient que resulta esfereïdor. I, és clar que a ningú li agrada la droga, el delicte i la contaminació. Però les solucions ben lluny. Més enllà de la manifestació, hi ha insolidaritat.
Una manera de tallar de socarrel aquests problemes és fomentant tècniques de participació ciutadana. Com tot procés novedós en democràcia, primer són les unitats més petites les que ho posen en pràtica. De fet, són les més eficients per fer-ho. En aquest cas, els municipis. Potser, si fomentessim la cultura de la participació ciutadana sana i exempta d'objectius polítics, faríem que la societat s'involucrés més en la política, obtinguessin els governants més informació sobre els problemes de la ciutadania i consensuessin així millors polítiques.
En definitiva, m'agradaria trobar un terme mig entre el vot i la manifestació posterior en contra de X, i la democràcia assambleària. M'agradaria reflexionar sobre ocm poder fer un món millor, en què governants i ciutadans sintonitzessin més. Però en cap cas, amb el que ens ha costat acosneguir-ho als nostres antecessors, deslegitimar el sistema menys dolent que hem aconseguit articular: la democràcia representativa.

Insolidaritat fiscal

Avui a TV3, i dirigit per Monteserrat Besses, han retransmès un interessant reportatge sobre el sistema fiscal español, comparant el sistema de règim comú i el de règim foral. A més, es feien paral·lelismes amb Alemanya, concretament amb un dels länders més rics: Baden-Wuttemberg. No entraré en la forma del reportatge. De fet, potser m'ha semblat una mica tècnic tot plegat. Sinó en el fons del missatge.
Resulta que titllen d'insolidària a Catalunya perquè en la proposta d'Estatut sortida del Parlament amb un 89% de vots a favor es presenta un sistema de finançament que trenca amb l'actual sistema de règim comú. Catalunya representa un dels motors de l'economia i la demografia española. Amb el seus gairebé set milions d'habitants ha de donar els mateixos serveis (sanitat, educació,...) que la resta de comunitats autònomes (CCAA) i, a més, ha de fer que el servei que donen les CCAA més pobres sigui també eficient i de qualitat. És a dir, tenim la obligació de formar i cuidar els nostres ciutadans i millorar les possibilitats de formar i de cuidar d'altres CCAA. D'aquí se'n desprèn el concepte de solidaritat interterritorial. Fins aquí, res a dir.
El que realment resulta preocupant és si fem l'exercici següent. Indexem a 100 la renda mitjana generada per les diferents CCAA de règim comú (excepte País Basc i Navarra). Catalunya genera una renda de 120 aproximadament. I Extremadura 65. Resulta obvi, equitatiu i redistributiu que amb els impostos recaptats dels ciutadans catalans es sufragui aquest dèficit extremeny i s'iguali la renda que perceben de l'Estat en forma de seveis prestats. Doncs no. Resulta que, un cop els diners retornen de l'Estat a les diferents CCAA, Extremadura dobla la seva renda arribant a gairebé 120 (mitjana=100) i Catalunya queda per sota de la mitjana (98).
Què n'extreiem d'això? Doncs, que a més de no equilibrirar-se les desigualtats territorials, tampoc s'anivellen les desigualtats personals, ja que un home pobre a Catalunya rep menys que un home pobre a Extremadura.
Tot plegat, el reportatge ho compara amb el sistema de Federalisme Cooperatiu que utilitza la Alemanya reunificada (pel qual es va haver de reformar la Constitució). Quan els mecanismes d'anivellament van començar a escanyar fiscalment länders com Baden-Wuttemberg, els diferents estats federats van arribar a un pacte amb l'Estat Federal pel qual solidaritat sí, però fins a un punt. És a dir, un està disposat a ajudar fins a una línia imaginària: la del perjudici. S'utilitza doncs un punt òptim d'igualtat en què un es solidaritza amb l'altre fins al punt de no crear cap perjudici.
Doncs bé, a España, per raons històriques, polítiques i irracionals, resulta que País Basc i Navarra no contribueixen a formar i cuidar dels ciutadans extremenys, mentre que un home amb renda per sota la mitjana española a Catalunya viu pitjor que un home amb la mateixa capacitat econòmica a Extremadura. Jo d'això en dic perjudici. I que a sobre ens titllin d'insolidaris...

Eleccions UdG

Ahir, 22 de novembre de 2005, es van celebrar la primera volta de les eleccions a la Universitat de Girona. Els quatre candidats, Bonet, Duran, Geli i Moreno van escoltar impacients els resultats a la Sala de Graus de la Facultat de LLetres, al Campus del Barri Vell. Finalment, a les nou de la nit, el Secretari General donava uns resultats en què Sergi Bonet s'eregia com a vencedor aclaparador, encara que no assolia la majoria absoluta. Amb un 36% sobrepassava en 11 punts a la segona candidata, Anna Maria Geli, que aconseguia batre per un sol punt a Ramon Moreno Amich. El candidat Duran s'havia de conformar amb el 15 % dels sufragis ponderats, fent un resultat digníssim per a les possibilitats percebudes dies enrera.Ara no serà fins la setmana vinent, el dimarts dia 29, que no se sabrà qui serà efectivament nou rector/a de la UdG.
Però, després de viure un mes intensament aquestes eleccions em venen unes quantes preguntes al cap.
Perquè ha votat la gent? Tot elector té un comportament psicològic davant l'elecció de votar. En les eleccions legislatives o presidencials, els components històrics, ideològics o conjunturals hi tenen molt a veure. És a dir, la cultura política de les persones determina en molts casos el sentit del vot. Efectivament, en aquestes eleccions ha estat realment diferent. Resulta sorprenent veure com el 40% d'estudiants i el 40% del PAS vota directament en primera volta al Dr.Bonet. Aquest fet pot respondre a dues causes diferents: l'aspecte juvenil en els estudiants i les promeses entre el PAS.
Entre els professors doctors observo que Moreno (69) i Geli (84) obtenen un resultat esperançador però no suficient. Qui en surt més mal parat és en Duran. El vot útil de la Facultat de LLetres cap a Bonet, així com també a Educació i Econòmiques, produeix una transferència de vots del primer cap al segon, que catapulta Duran cap a la derrota.
Perquè aquest vot útil? És que Sergi Bonet ha donat més sensació d'alternativa de govern per derrotar al candidat continuista? O és que alguna part de l'electorat ha pensat "ara voto Bonet i si perd voto Duran"? Doncs segurament, les dues coses. Lògicament, no tenim un històric que ens serveixi de referència, però per les circumstàncies en què s'ha esdevingut la campanya i les promeses d'uns i altres, l'electorat ha trobat en Sergi Bonet el carisma (estudiants), les promeses (altre presonal acadèmic i PAS) i l'alternativa (cossos docents doctors funcionaris). Ara faltarà veure si el vot útil no l'afecta a ell. Recordo que és el candidat perdedor. I les tendències (igual com ja vaig predir que les tendències anaven encaminades cap aquests resultats) són difícils de combatre.
És el 35% del vot ponderat el sostre de Sergi Bonet? Com votaran els que s'havien decantat per Duran (ara mateix la incògnita que més deu preocupar a en Sergi)? Els seguidors de Moreno, votaran en massa a Geli per fer que el seu enemic número 1 no assalti el poder?
Igual de imprevisible que la candidatura Duran no tingués més que un vot doctor a Educació és el resultat de les properes eleccions. Com vota la gent? Mai els politòlegs trobarem la resposta exacta. Només tendències.